Textos personals

NO HI HA EXCUSES

Pensant molt sobre quin podria ser el primer text personal que escriguera en aquest blog, m'ha vingut a la memòria un llibre que l'any passat vam llegir en Lingüística per a mestres, titulat “Sortir de l’armari lingüístic”, de l'autor Ferran Suay. Aquest llibre, tal com el seu subtítol indica, és una guia de conducta per a viure en català, en la qual l'autor ens exposa una gran quantitat de situacions per les quals tots hem passat o vist alguna vegada: valencianoparlants que canvien la seua llengua quan algú els contesta en castellà; persones que acaben d'arribar a València o Catalunya i s'adapten al llenguatge; unes altres que no ho fan, etc.

La lectura d'aquest llibre va suposar obrir un debat en Twitter amb el hastag #2JLingüisTIC on tots havíem d'opinar sobre ell i sobre les situacions que viuen els personatges.

Pel que a mi respecta, vaig decidir centrar-me en el següent tema: “gent arribada a Catalunya o València fa dècades des d’altres indrets i que no és llança a parlar la llengua pròpia del país”, argumentant-me en contra d'açò amb el següent tweet:

“Mon pare, un sevillà de 54 anys, que porta parlant valencià des que va arribar a viure a Burjassot. Tot un model a seguir. #2JLinguisTIC”

I és per açò pel que finalment, he decidit que aquest primer text va a anar dirigit a parlar del meu pare, de la seua experiència i de com gràcies a ell, hui sóc valencianoparlant.

El meu pare va nàixer a Écija, un conegut municipi de Sevilla. Amb tan sol deu anys va haver d'emigrar a València amb la seua mare i dues de les seues tres germanes. La situació econòmica de l'època no era res favorable així que va haver de posar-se a treballar molt jove en una fusteria metàl·lica de Burjassot, el cap de la qual era català. En eixe moment ell va tindre dues opcions: o rebutjar la llengua i negar-se a utilizar-la o aceptar-la i estimar-la, que és el que ell va fer. Anys després coneixeria a ma mare, paternera i valencianoparlant, i tots dos decidirien que tant la meua germana com jo aprendriem la llengua del nostre País Valencià. 

Així doncs aquell primer contacte que mon pare va tenir amb una llengua tan desconeguda en eixe moment però tan seua actualment, és l’inici de la meua història com a valencianoparlant. Una història de la qual em sent molt orgullosa i una llengua que ensenyaré als meus fills amb tant d’estima com ell ho ha fet.

Crec que si mon pare, quan va arribar com a foraster a València fa més de quatre dècades va ser capaç d'escollir el valencià i aprendre-lo, no hi ha excuses per a que en l'actualitat qualsevol (siga foraster o no) ho faça.

PER UNES FALLES SENSE FALTES

Fa uns dies, durant la setmana de Falles, vaig descobrir en Twitter l'existència d'un hastag anomenat “Per unes falles sense faltes”, on una gran quantitat de persones penjaven i recopilaven fotos dels cartells col·locats en els monuments fallers que tenien errades d'ortografia en valencià.

En aquell moment vaig decidir que la pròxima vegada que vera una falla, els cartells de la qual estigueren escrits en valencià (perquè els hi ha molts en castellà), em fixaria si tots ells estaven ben escrits o tal com denuncia l'etiqueta de Twitter, la gran majoria estan replets d'errades ortogràfiques.

El resultat que vaig obtenir una nit en la qual vaig veure tres falles va ser trobar en totes elles més d'una errada d'ortogràfica. Les quals mostre a continuació amb les següents fotos que vaig fer:

Sóc conscient que no he de generalitzar en dir que les falles obliden la llengua valenciana, ja que sí existeixen moltes comissions que realitzen els llibrets en la nostra llengua, i que fins i tot estan relacionats amb autors valencians com Vicent Andrés Estellés, entre uns altres.

Però la meua pregunta és, per què solament ho fan algunes comissions? Per què no totes? Per què no tots els cartells estan escrits en valencià? I el més important, per què si ho estan, no estan escrits correctament? És que la llengua valenciana no forma part de la nostra cultura fallera?

Així doncs, deixe totes aquestes preguntes obertes a qualsevol, perquè expresseu la vostra opinió i reflexioneu sobre açò.

HEM DE DIR SÍ A LA INTERCULTURALITAT

La multiculturalitat és un fenomen molt present hui en dia en la nostra societat. És per aquest motiu pel qual he considerat que aquest és un bon tema sobre el qual parlar i donar la meua opinió, sobretot des de la meua postura com a futura mestra, sent conscient que aquesta és una realitat molt existent en totes les aules.

Dins d'alguns anys, quan estiguem a càrrec de la nostra pròpia classe anem a observar la gran quantitat de cultures que predominen en els pocs metres quadrats d’un aula i crec que per aquesta raó tot docent hauria de plantejar-se com enfocar un tema tan sensible com aquest.

En primer lloc, considere que és necessari que els inculquem als nostres alumnes el valuoses que són totes les cultures, independentment d'on procedisquen. Es tracta de fer-los veure que totes elles són beneficioses i que han d'aprendre a viure en contextos heterogenis.

És important també que aprenguen a respectar als altres i ser conscients que tots tenim dret a les mateixes oportunitats socials, econòmiques, etc. Cal crear, per tant, una cohesió social des de la pluralitat.

Tot açò hem de fer-ho mentre els eduquem en valors, com els del respecte i la tolerància, ja que sense aquestos factors molts alumnes podrien sentir-se exclosos, cosa que hem d'evitar coste el que coste.

Cal acabar amb molts tòpics i prejudicis, perquè en aquesta societat ningú és superior ni inferior a ningú, tots som iguals. Per açò, hem de dir sí a la interculturalitat.

EL TEATRE: UN BON MITJÀ PER A L'EXPRESSIÓ ORAL

Són moltes les sessions que hem dedicat a parlar sobre la importància de l'expressió oral i per aquest motiu he decidit fer un text que vaja relacionat amb aquest tema.

Sóc conscient de la importància que té que els alumnes s'expressen oralment de forma correcta en qualsevol situació de comunicació, i per açò he pensat que un bon mitjà perquè els alumnes s'expressen de forma oral sense que siga per a ells un exercici pesat i avorrit podria ser mitjançant el teatre.

Amb el teatre aconseguim que els alumnes expressen els seus sentiments, es divertisquen i juguen. En definitiva, aconseguim que a través d'aquest recurs es comuniquen usant la llengua oral. Des de la meua opinió, crec que és una bona ferramenta mitjançant la qual els alumnes treballen la comunicació plurigestionada.

A més, els ajuda a desenvolupar una de les microhabilitats de la comunicació oral que en moltes ocasions s'oblida i que és realment important: l'ús dels aspectes no verbals, com per exemple l'entonació, el volum, els gestos i moviments, les mirades, etc. Així com també totes les altres.

Considere doncs que hauríem d'usar almenys alguna vegada aquest recurs amb els nostres alumnes, per a millorar l'expressió oral, cosa que tantes vegades els costa fer per por del què diran o per la vergonya que tenen a expressar-se en públic. 

"HO SENT PER PARLAR EN VALENCIÀ, M'HE CANVIAT SENSE VOLER"

La situació que avui he viscut crec que ha de ser publicada en el meu blog, sobretot per tenir relació amb tot el que es parla en aquest, i en definitiva, amb aspectes i situacions sobre la llengua que sempre hem plantejat en la nostra assignatura i en els diversos debats que fèiem en ella.

Avui em trobava en l'hospital Arnau de Vilanova, concretament dins de la consulta d'Endocrinologia, on el metge m'estava tractant. Després d'una estona parlant (en castellà), aquest s'ha passat al valencià i quan s'ha adonat m'ha dit: “Ay! Lo siento, lo siento por hablarte en valenciano, me he cambiado sin querer… como estaba hablando con el paciente anterior así…”, al que jo, bastant sorpresa li he contestat: “No, si no passa res. Entenc i parle perfectament el valencià pel que podem seguir parlant així”. Així doncs, a partir d'aquest moment, la conversa ha seguit en valencià…

Però jo no he parat de donar-li voltes a la situació, i he decidit que havia de reflexionar sobre açò i explicar-ho ací.

“Ho sent per parlar en valencià?” Ho sent? De debò hem de demanar disculpes per estar parlant NOSTRA PRÒPIA LLENGUA? Açò és una cosa que em sembla fatal. Sé que el metge ho haurà fet amb tota l'educació i respecte cap a mi, però ha aconseguit causar un efecte totalment contrari en mi, ja que m'he adonat que no podem seguir així.

No hi ha res de dolent a parlar i usar la nostra llengua, sobretot perquè no podem oblidar que és la llengua oficial del nostre país, i que tenim l'obligació i el dret d'usar-la quan vulguem. Sí, fins i tot quan estiguem dins de la consulta del metge, perquè fa ja molt temps que el valencià va deixar de tenir un ús reduït exclusivament als àmbits col·loquials i familiars.

Crec que avui més que mai hem de superar aqueixos prejudicis lingüístics que les persones que parlem valencià tenim, perquè per a ser hospitalari amb algú no fa falta parlar castellà, perquè si algú et parla castellà no tens per què contestar-li en castellà i perquè parlar en valencià no és de ser radicals…

Avui més que mai, defensem la nostra llengua.